• INSTITUTO INTERNACIONAL DE NEUROCIENCIAS APLICADAS
  • INGRESOS HOSPITALARIOS Y ATENCIÓN PSIQUIÁTRICA
  • CITAS +34.934.564.142
  • URGENCIAS
ANORÈXIA I BULÍMIA NERVIOSA

En un món en contínua competitivitat i on el bombardeig permanent sobre el culte al cos com a eina primordial per al triomf emocional, laboral o social se li dóna la categoria d’instrument fonamental de control sobre un mateix i el seu entorn, no és gens estrany que aquesta falsa identificació doni lloc a patir un grup de malalties psíquiques greus i cada vegada més prevalents.

L’anorèxia nerviosa s’inicia de forma molt subtil entre els 12-18 anys en forma de preocupació excessiva per engreixar-se (malgrat que el seu pes sigui normal o més habitualment per sota del desitjable), passant a continuació a un desig intens de pesar cada cop menys i una greu alteració de la imatge corporal (es veuen molt més grossos del que realment estan). El menjar i el pes es converteixen en l’obsessió de la seva existència i utilitzen la restricció alimentària, l’exercici físic o el consum de fàrmacs (diürètics, laxants) per perdre pes de manera ràpida i contundent.

Les manifestacions típiques de l’anorèxia són: baix pes, por intensa a tornar-se gras; opinió distorsionada sobre el pes, grandària o forma del seu cos; activitat física excessiva; preocupació malaltissa en la composició i preparació dels aliments i alteració o absència de cicles menstruals en les dones. Físicament apareix: cansament, mareig, mal de cap, poca energia, pell seca, restrenyiment, deshidratació, pell groguenca, intolerància al fred, orinar amb molta freqüència i necessitat de beure molt. En fases avançades trobarem anèmia, hipotensió, arítmies, anomalies gastrointestinals, renals i hormonals i una preocupant alteració òssia amb una disminució del teixit ossi i del calci.

Diferents signes ens han de fer estar en alerta i pensar en la possibilitat d’inici d’una anorèxia: defugir de pensar en companyia, desaparició fulminant després de menjar, partir en petits trossos els aliments i distribuir-los pel plat, preocupació pel contingut del que mengen, aïllament social progressiu, exercici físic hiperactiu, evitar de posar-se roba ajustada i mostrar parts del seu cos, irregularitats en la menstruació o prendre diürètics i laxants.

La Bulímia nerviosa es caracteritza per episodis repetits d’ingesta excessiva d’aliments i per una posterior preocupació exagerada pel control del pes corporal, fet que porta el malalt a adoptar mesures per mitigar l’increment de pes, com ara vòmits, abús de laxants i diürètics, pastilles per aprimar o dieta restrictiva intermitent. Se solen combinar períodes de restricció d’aliments amb episodis d’afartaments o menjar descontroladament de dia o de nit, qualsevol tipus de producte del qual disposin a casa.

Caldrà sospitar-ho si apareixen signes com: oscil·lacions importants de pes en poc temps, erosió de l’esmalt dental, hipertròfia de les glàndules salivals (per l’esforç del vòmit), durícies a les mans per l’empremta dentària a l’introduir els dits per provocar el vòmit o ruptures vasculars sota els ulls. També apareixen conductes peculiars com: nerviosisme a l’hora dels àpats, desaparició del menjar del rebost o la nevera i trobar-lo amagat a l’habitació, o anar al lavabo tot just després de menjar.

A IINA oferim un tractament multidisciplinar i variat segons la gravetat i l’estat evolutiu dels trastorns, i que en els casos greus serà necessari l’ ingrés en el nostre centre i un seguiment posterior ambulatori continuat. Es farà una reeducació dels hàbits alimentaris, un tractament de les complicacions mèdiques i dels trastorns psiquiàtrics associats (depressió, ansietat, trastorn obsessiu, abús de substàncies) i un tractament psicològic individualitzat. D’especial importància és la teràpia familiar, ja que d’una banda serveix per canviar el comportament dels pares que han entrat també en el cercle viciós de la pacient, i també perquè ofereix l’oportunitat d’intercanviar punts de vista i experiències, contrastar estratègies i la seva eficàcia, disminueix els sentiments d’aïllament i culpabilitat i permet un millor abordatge del trastorn.